No me’n vaig adonar…

… fins l’altre dia de que el Denethor de ‘The lord of the rings: The return of the king” i el científic boig Walter de la sèrie “Fringe” estan interpretats pel mateix actor. John Noble.

Entourage (El sequito)

Si, ja fa temps que penso que Entourage mereixia un post. Si, ja se que no és una sèrie de ciència ficció (tot i que en alguns aspectes de bellesa femenina si que sembla de ciència ficció). En algun aspecte podria ser un ‘sexo en NY’ per a nois. Però de que va? Doncs ni més ni menys ens explica com és el negoci de Hollywood darrere la gran pantalla. I ens ho mostra a través de  quatre amics que s’obren camí en el difícil i cruel mon de la gran màquina de fer diners cinematogràfica (no se si Bollywood guanya). En realitat, només un d’ells és actor de certa fama. En Vincent Chase. El seu germà, alias ‘Drama’, és un actor menor de sèries de TV que utilitza sense pudor la fama i el potencial del seu germà per a buscar-se la vida, amb més aviat bastant poca traça, Els altres són, l’Eric, que fa de manager del Vincent i el ‘Tortuga’ que li fa de xofer. En realitat els quatre són amics de tota la vida que viuen a les esquenes d’en Vincent.

Ari Gold

El millor personatge però, és l’agent del Vincent Chase, l’Ari Gold. És qui s’encarrega de buscar-li les millors pel·lícules a l’actor, o les que ell creu que són les que li convenen per a la seva carrera d’actor. És el millor personatge de la sèrie, interpretat per Jeremy Piven, no per res ha estat premiat amb 3 Emmys consecutius. Curiosament, primer cau bastant malament, però poc a poc va resultant cada cop més simpàtic. És d’aquest tipus de personatges com House. Però, ahhh amics!, Ari Gold is the best!

La sèrie (que és de la HBO i això ja és garantia de qualitat) està produida per l’actor Mark Wahlberg (‘Italian Job‘, ‘La tormenta perfecta‘, ‘El planeta de los simios‘, ‘Tres Reyes‘,…) i resulta que està basada en aconteixements de la seva propia vida. Un apunt curiós sobre la seva propia vida: resulta que ja tenia bitllet per un dels avions que van estimbar a les torres bessones de Nova York i al darrer moment el va canviar per anar al festival de cinema de Toronto. Us imagineu tenir aquest bitllet com a record?… un bitllet cap a la mort segura…

Be, no ens desviem del rumb. El cas és que la sèrie (que ja va per la temporada 8 i que serà la darrera, però que no es descarta portar al cinema) està esquitxada de cameos, entre ells el propi Mark Wahlberg, Jay Leno, Jessica Alba, 50 Cent, Sarah Silverman, Martin Scorsese, Matt Damon, Gary Busey, James Cameron, LeBron James, Christina Aguilera, Bono de U2, Zac Efron, Mandy Moore, Scarlett Johansson, Larry David, Matt Dallas, Leighton Meester, Ali Larter, Bob Saget, Lamar Odom, Steve Nash, Ralph Macchio, Hugh Hefner, Jamie-Lynn Sigler, Stephen Gaghan, Jesse Jane, Devon, Eminem, Teagan Presley i molts altres, que li afegeix molta gràcia a la sèrie i aporten credibilitat. En aquesta adreça podeu veure una llista amb tots els cameos de la sèrie.
http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_celebrities_appearing_on_Entourage

A destacar l’episodi en que visiten la ComicCon de San Diego. En aquest episodi podem veure com es gestiona tot el tema dels frikis des del punt de vista dels actors de sèries de culte. No te desperdici…Deunidó…

Els episodis son de 30 minuts, són curtets i passen molt ràpid. Super-recomanable!!!!. Aquí us deixo un video sobre el tema. És un especial del Canal+ sobre la sèrie, és un especial sobre l’estrena de la 3a. temporada.

http://www.youtube.com/v/p62e-aBwt_E?fs=1&hl=es_ES

Sherlock

Recentment ha començat una nova sèrie sobre el més famos detectiu de la història: Sherlock Holmes. Es tracta d’una sèrie anglesa de la BBC, que s’anomena ‘Sherlock’. No es tracta d’una adaptació fidèl de l’obra de Sir Arthur Conan Doyle, si no que està ‘basat en’ ella. 

Ni tan sols l’època és la mateixa, doncs es tracta d’una actualització. Traslladat a l’argot dels còmics seria un ‘ultimate sherlock holmes’. L’acció transcorre a Londres en l’època actual. El personatge de Sherlock (Benedict Cumberbatch) és més jove i domina al màxim la informàtica (però no és un geek), és una eina més per a les seves investigacions. El que abans era un article ‘La ciència de la deducció’, ara és una plana web.  Curiosament, el doctor Watson continua sent un ex-militar de la guerra de l’Afganistan com a les novel·les, (tot i que d’una altra guerra, la història malauradament és repeteix sovint). Però per molts canvis que hi hagin, el que m’agrada és que seguim reconeixent al Sherlock Holmes de sempre (i al Watson també) en aquesta nova reencarnació del personatge. 

Potser el que m’agrada és que el personatge ha begut de la millor interpretació de Sherlock Holmes de tota la història. Em refereixo a LA SÈRIE en majuscules de Sherlock Holmes, la de Jeremy Brett. Ningú ha interpretat el personatge amb tant carisma com Jeremy Brett. I ara, es nota que s’ha basat en ell per a aquesta nova sèrie. I crec que ha estat una decisió encertada. Ja se que la interpretació de Robert Downey Junior al darrer film va estar molt be, però no tothom és Downey Robert Junior i es pot permetre fer-ho tant be com ell. Aquest cop, és un Sherlock més semblant a Jeremy Brett que a Downey R.. El que s’assembla més al darrer film és la BSO, almenys la sintonia inicial. Té un tò que me la recorda bastant.

Una altra cosa que m’agrada bastant i que trobo una aportació interessant, son les constants ajudes visuals als pensaments o accions amb mòvils. Quan algú tecleja alguna cosa o tria d’un menú d’un mòvil, enlloc d’enfocar la pantalla directament, s’ens mostra la informació integrada en la imatge, com suspesa en l’aire. Igualment per a aclarar les explicacions d’en Holmes, ens ajuda amb visualitzacions que recorden a una forma de funcionar molt de còmic.

A hores d’ara porten dos episodis emesos. El primer va tenir uns 7 milions d’audiència, però el segon va caure als 5 milions. Si us agrada Sherlock Holmes, us ha d’agradar aquesta sèrie.

Ara la mala noticia. Només és una minisèrie de 3 episodis… de moment. No se a quin Deu s’ha de pregar per a que és converteixi en una sèrie regular amb moooltes temporades.

Més info:

TV.com
BBC Sherlock
IMDB Sherlock

Defying Gravity

Defying gravity és una sèrie que ens arriba ara en castellà però que ja fa uns mesets que va sortir als USA. La primera temporada ha finalitzat  i consta de 13 episodis, pel que sembla hi haurà segona temporada per tant deu haver tingut cert èxit. 

L’acció transcorre l’any 2052. Uns astronautes són enviats en una missió de llarg recorregut, que té per objectiu una volta per alguns dels planetes del sistema solar. La sèrie comença en la selecció prèvia i entrenament dels astronautes, però només es tracta d’una introducció, doncs al final del primer capítol ja marxen cap a l’espai. A destacar el protagonista, interpretat per Ron Livingston (un actor que m’agrada bastant, que també l’hem pogut veure a sèries com ara ‘Band of brothers’ (Hermanos de sangre) i ‘Sex and the city’ (Sexo en NY). Sembla una sèrie que es basarà en desenvolupar les relacions entre la tripulació amenitzades amb un misteri que te a veure amb el veritable objectiu la missió que desconeixen. Els efectes especials estàn prou ben fets. De moment només han emés en castellà per el Syfy l’episodi pilot.  Ja us explicaré a veure que tal va la cosa.

V (Update)

La veritat és que vaig començar la sèrie amb escepticisme. Les comparacions són odioses i, per molt que hagin passat els anys o precisament per això, tinc força idealitzada la V dels 80, almenys els primers episodis. No els darrers, que van convertir la sèrie en un aiguabarreig entre ‘El equipo A’, ‘Falcon Crest’. Però els primers els recordo força bons. La primera mini-sèrie era força ambiciosa. Aconseguia ser una alegoria del nazisme i d’aquí en treia la força. El símbol dels visitants era clarament la esvàstica nazi. Els missatges d’amistat que propagaven estaven basats clarament en la propaganda nazi als països ocupats com ara França. Tot això va aguantar fins que es va descobrir l’engany dels visitants. Aleshores es va declarar la guerra oberta i la sèrie va canviar i es va convertir en una altra cosa. Però la sèrie al principi era força ambiciosa i tenia missatge i fons i va tenir un resò a nivell mundial.

Ara no. És el temps que he tardat en assimilar, que aquest ‘remake’ no té res a veure amb la sèrie dels 80 en les formes ni en el fons, el que he tardat en començat a disfrutar de la sèrie per si mateixa. I és que aquesta sèrie ni te missatge, ni te fons, però si que te entreteniment pur. No és ambiciosa com la seva predessora, ni té tan pressupost n’estic segur. Els efectes especials són dolentissims per ser actuals. L’interior de la nau visitant és completament virtual i és nota i molt. La nau sobre la ciutat sembla un bunyol digital sobrepossat. Però la sèrie m’ha enganxat i molt. La ‘maquiavelositat’ (si és que aquest terme existeix) de la reina dels visitants (Anna) no té fi. És més dolenta que la tinya (això si que ho te en comú amb la seva predecessora, la Dianna). Els personatges, pocs però interessants. Be, a excepció del noi que és d’allò més ruc, no s’entera de res. L’estan manipulant per tot arreu. La Resistència, sembla bastant d’anar per casa, de moment. Son quatre gats. Exactament quatre, no és una metàfora. Però el fet de reconèixer les limitacions de la sèrie i que no pretengui allargar més el braç que la mànega és la clau. Ja estic frissós per veure quin una en prepara en el proper episodi la lagartija aquella.

Stargate Universe (Update)

Desprès de veure uns 9 episodis de SG-U (Stargate: Universe) ja em considero amb el coneixement de causa per opinar sobre la sèrie. Almenys sobre el que s’ha vist fins ara. Mai es sap, les sèries poden canviar de rumb en funció de l’audiència. I el que vist fins ara és molt diferent de les anteriors sèries de l’univers de Stargate. Vol ser una sèrie molt sèria. Vol seguir l’estela de Galactica . Vol ser dramàtica. Més adulta. I ho aconsegueix, però a quin preu…
Per a mi, la diversió. S’em fa feixuga. Aquest ritme lent, aquesta ‘majestuositat’, aquest mirar-se el melic…. Tinc la sensació de que en tots els episodis passa gairebé el mateix, amb petites variacions. Això si, l’ambientació de la nau està molt ben aconseguida. Resulta claustrofòbica fins i tot per a l’espectador que és el que es preten, ja que per si no ho sabeu estan atrapats en una nau a millons d’anys llum de la Terra. Una nau que te posat el pilot automàtic i no la poden dirigir. Com no poden limitar-se a l’espai reduit i fosc tota l’estona han utilitzat molt be un recurs per a traslladar l’acció a la terra contínuament. Es tracta d’un aparell trobat per l’SG-1 crec, que permet intercanviar la consciència entre dos persones tot i estar a milers d’anys llum de separació. D’aquesta manera, per torns, van intercanviant-se amb membres de l’exèrcit de la terra i així s’evadeixen de la seva reclusió durant una estona. Això obre tot un ventall de possibilitats argumentals, doncs cadascú visita als èssers estimats a la seva manera però amb el cos d’un altre. I ho fan sense abandonar el tò dramàtic de la sèrie. La visita de familiars se m’esta fent pesada…

La sèrie intenta no seguir les pautes típiques d’aquestes sèries, (Stargate: Atlantis per exemple, no ho va aconseguir, reproduint els mateixos arguments de sempre en un altre contexte). Els personatges també son menys estereotipats de lo habitual. Tenen personalitats bastant ben definides i profunditat. En això també intenta desmarcar-se de les altres sèries de la franquícia. Intenta desmarcar-se però no sempre ho aconsegueix. Ja tenim aquí un episodi de viatge en el temps per un error en el sistema de portes estelars. Això si, intentant-li donar una perspectiva diferent de l’habitual i sense abandonar aquest tò dramàtic i pessimista que li dona personalitat a la sèrie, però que a mi no m’agrada. No hi ha ni una gota d’humor. Ni una. Inclús en algun episodi apareix el coronel O’Neill amb un tò molt més seriós del que l’hi coneixem. Ara, si us agraden les sèries dramàtiques amb personatges profunds aquesta és la vostra.

Anterior post: Stargate Universe

JAPALF (Just Another Post About The Lost Final)…o no

Doncs si, jo no podia ser menys. Jo també vull dir la meva sobre el final de Lost. Els que hem aguantat 6 temporades, els que hem suportat mil i un capricis dels guionistes de Lost, els que hem estat fidels sense que, de vegades, s’ho mereixin fins al final, tenim, com a minim, el dret al pataleo, o, si mes no, a dir el que opinem de tot plegat. He esperat molt de temps a que es confirmés el pitjor. He esperat pacientment al final de la sèrie per a buidar tot el que fa temps que penso i que no m’atrevia a dir per a no pecar de ‘enteradillo’. Però ara finalment ha arribat el moment.

Primer que res, no se si felicitar o matar als guionistes. M’explicaré. Crec que han estat molt hàbils, o almenys mínimament hàbils al final, perquè era molt difícil sortir-se’n airosos. Tothom estava espectant. Tothom esperava un final convincent. Un final que expliqués els molts interrogants que ha anat sembrant la sèrie al llarg de tota la seva vida. Uns interrogants que els guionistes han deixat oberts i sense solució perquè realment els importava un be negre (o un os polar) si en tenien o no. Ells només rebien un input, i era que, com més coses deixaven per descobrir, com més enigmes més s’enganxava la gent. I al cap i a la fi, és l’objectiu de tota sèrie. Que tothom et segueixi durant el camí. És allò que diuen: lo important no és arribar al destí sino el viatge.

D’altra banda, no ens enganyem, i qui ho pensa crec que és molt ilús. Era impossible, impossible, que tot lligués. Això ja fa temps que està reflexionat. Tota la sèrie ha estat una fugida cap endavant contínua. Si que s’han resolt interrogants, si, però només per a encarar-nos a un altra pregunta encara més gran, i a més, d’altres preguntes que s’han quedat pel camí i que totes juntes no lliguen. Preguntes sustentades pel constant hermetisme d’alguns dels seus protagonistes, que s’han passat tota la sèrie posant cara de saber molt sobre el misteri de la illa i que no s’han molestat en cap moment en donar cap explicació als protagonistes, que, al igual que nosaltres, es preguntaven contínuament que estava passant al seu voltant. Gent com el Locke o el Ben, suposadament es guardaven les respostes per a ells mateixos, com en una posició de ‘jo no tinc perquè donar-te explicacions a tú, mortal’ quan en realitat, no n’hi havia cap de pla secret. Era una simple improvització. Hem estat ninots, titelles, igual que els protagonistes, ens han fet recorre la puta illa de cabo a rabo com uns tontos. Ara vaig amunt, ara avall, ara torno, ara vaig. Els aconteixements succeien al voltant i els protas en cap moment han tingut cap mena de control. I quan semblava que el tenien es barallaven entre ells per a conseguir-lo. Sempre deixant les vies obertes, sempre deixant interrogants en la base a partir de la qual han construït un gegant. Però aquest gegant tenia els peus de fang i arribava l’hora de donar explicacions. Arribava l’hora de tancar temes.

El final. (ara si, spoilers però no massa)

Com he dit abans la bola s’havia fet tan grossa que era impossible desinflar-la i estava a punt d’exclatar-los-hi a la cara. I que han fet? Doncs ens han passat la bola a nosaltres. Molt hàbils. Com devia ser la darrera reunió de guionistes? Aquí us presento una dramatització:

The Last Meeting.

Son les 8 del matí. El cap dels guionistes arriba a l’estudi sense son. Avui és un dia especial. No és com un episodi qualsevol i no es pot permetre tenir son. De fet, ja porta unes quantes hores sense poder acluclar l’ull, donant voltes al llit buscant una sortida al seu problema: com pot ser el final de la sèrie Lost?.
– Nois, a arribat l’hora. a veure, com ens hem sortim d’aquesta?. Algú te una idea? – Tots fan que no amb el cap. – Doncs ja podeu començar a pensar perquè d’aquesta no en sortim vius…
Desprès de 6 hores, uns quants cafés i 100 esborranys descartats per insatisfactoris llençats a la paperera, el guionista X s’aixeca de la cadira com si l’hi haguessin puntxat al cul.- Tinc una idea… – Alguns s’el miren amb cara d’esperança i d’altres d’escepticisme. El cap de guionistes s’aferra al bri d’esperança i fa callar a tothom. – Va, solta-ho!!!!.
Amb un somriure de picardia el guionista X comença la seva explicació. -Ja que no sabem com acabar…- una pausa per a crear expectativa -, perquè no fem que cadascú del públic és fabriqui el seu final a mida?.
El guionista X ha aconseguit crear prou d’interés com per a cridar l’atenció i tots acaben de parlar entre ells. El cap l’apreta. – continua!.
– Doncs es tracta de que hem de deixar a la imaginació de l’espectador el final. Està clar que tothom espera que es resolguin tots els misteris, però això no ho podem fer perquè per començar no en tenim la resposta, i per acabar, hem creat tants interrogants que no encaixarien entre si de cap manera. Aquesta és una batalla perduda, per tant no podem seguir per aquí. Descartem doncs el resoldre misteris. No podem fer un final al gust de tothom, perquè no el tenim. – El guionista X veu un glop d’aigua.

El cap de guionistes nega amb el cap. – Però això ens diu com no podem acabar la sèrie, però no ens diu com l’hem d’acabar.
– Un moment, encara no he acabat. Que més tenim a la sèrie a part de misteris sense resoldre irresolubles?. Quina ha estat la força de la sèrie?
Tots es miren uns als altres, fins que un agossarat respon.- Tenim una colla de personatges i les seves històries.
– Exacte! I aquesta ha estat la autèntica força de la sèrie. Els seus personatges i les seves històries. – Comença a caminar com un tigre engabiat per tota la sala. – Durant 6 anys hem fet conviure a la gent amb aquests personatges. Els hem explicat la seva vida. Els hem aproximat a l’espectador tant que s’han encarinyat, com a mínim, de tots i cadascún d’ells. Se’ls estimen!! i ara desapareixeran de les seves vides!!!
– Perdona però no veig per on vols anar. – Diu un guionista Y.
Però el cap de guionistes si que ho ha captat, per això és el cap. – El que vol dir X és que hem de fer un final emotiu. Un final en el que ens retrobem amb tots els personatges. En que els fem desfilar des del primer fins a l’últim. En que és retrobin entre ells i es tornin a ajuntar tots. Un final que emocioni a l’espectador. Que tingui la sensació agredolça de despedida. Un espectacle final ple de nostalgia!!!!.
El guionista X continua. -Exactament. I quin final més hi ha que la propia mort?. Els reunim a tots en la mort. Qui pot voler intentar explicar la mort? Aquest és el misteri de la humanitat. A més l’estat desprès de la mort és atemporal, lo qual ens va de perles per a lligar trames ireconciliables en un temps lineal. No voldran pas que també resolguem que hi ha desprès de la mort no? No som Deu, per favor!!! – Tots es fiquen a riure entusiasmats amb la idea i comencen a conversar entre ells.
Però el guionista Z del racó és l’únic que no està del tot convençut. – Un moment, això resultarà durant una estona però la gent no és tonta. Que fem amb els misteris irresolubles que hem deixat enrera?.
El guionista X pren la paraula. – Emprarem la inversió de control. – Tots se’l miren fent ganyotes. – Que???? Et penses que ets un personatge de Lost o que? Parla clar.
– M’explico. Fins ara el control del rumb de la sèrie el teniem nosaltres. No?. Però ara no sabem com acabar-ho no? Per tant, dimitim, deixem el comanament a l’espectador. La inversió de control consisteix en això. El control ja no el tindrem més nosaltres sino que el tindrà el propi espectador. Nosaltres només el guiem. Li donem unes pautes prou ambigues per a que ell les completi amb el final que ell desitja. Resultat. Cada espectador veurà un final diferent. Cadascú interpretarà el final a la seva manera i creurà que el que ell ha pensat és el final real i el que pensi la resta… be, la resta s’equivoca, evidentment. Tothom tindrà un final a la seva mida i tots contents.
El cap de guionistes amb cara de satisfacció plena, fa que sí amb el cap. – Molt be nois, resumint:

1. Ja hem vist que pel camí del raonament tenim les de perdre doncs no hi ha res que quadri, per tant emprarem la emoció al màxim. Sempre guanya la emoció a la raó. Per tant ha de ser un final emotiu. Això satisfarà a la major part de la gent.
2. La mort és el final dels finals i no requereix més explicació. Tan és, quan i com es moren. Ni ho sabem ni ho volem saber. Això ho deixem a la imaginació de l’espectador.
3. No intentem donar explicacions pseudo-científiques que no tenim.

Au, ja sabeu el que heu de fer, poseu-vos a treballar…

I tots agafen els apunts i comencen a dissenyar el final de la sèrie Lost…

Darmok i APM

Darmok és un episodi de Star Trek : la nova generació en el qual el capità Picard, es troba aillat en un planeta amb un alienigena, amb el que resulta molt complicat comunicar-s’hi. Perquè? Doncs perque utilitza un llenguatge format exclusivament per referències a llegendes o parts de la seva història. Per exemple, això traslladat a la nostra cultura, si el capità Picard li preguntés : ‘Com estàs?’ una resposta podria ser: ‘Ulisses arrivant a Ítaca’. Una possible traducció seria ‘estic molt content’.
Clar, aquesta manera de comunicar-se té l’inconvenient de que si no comparteixes els mateixos referents culturals, la comunicació esdevé molt difícil.
http://www.youtube.com/v/ukMNfTnI5M8&hl=es_ES&fs=1&rel=0&border=1

I això em fa pensar amb l’APM. El programa de TV3. Sobretot el HomoAPM. Doncs no és semblant el que fa? Intenta comunicar-se utilitzant referents, que en aquest cas això si, no son sobre llegendes de la cultura sino que són frases de personatges frikis o no, que han pres certa notorietat i que, resulta graciós aplicar en certes circumstàncies. Evidentment, el cercle que comparteix el vocabulari del APM és massa reduit (cada cop menys) com per a que el HomoAPM pugui comunicar-se amb la gent només emprant aquest llenguatge. D’aquí la gràcia del gag, doncs no l’entenen i en alguns casos el poden trobar ofendós i tot.
http://www.youtube.com/v/5GixQ9ffEns&hl=es_ES&fs=1&rel=0&border=1

Us imagineu que tots acabessim parlant amb referències? Algun cop algun amic ja utilitza alguna referència encara que només puntualment. Perquè som prou llestos per interpretar que el que diu és una referència a alguna frase que ha sentit per la tele, tot i que la desconeixem, perque sino, podriem pensar que està com un llum.

Star Trek DS9: Far beyond the stars

Estic reacabant de veure per fi, els episodis de les sèries de Star Trek que tinc pendents des de fa anys, directament des del segle passat. El darrer episodi que he vist de DS9, és potser el millor episodi que jo recordi de tota la sèrie. Be, potser el dels tribbles també tenia un molt bon nivell. El cas és que mereix un comentari apart.

El Sisko pateix d’una mena d’alienació mental i de repent es veu transportat al Nova York dels anys 50 del passat segle XX a la terra. Però ja no és el comandant , si no Benny Russell, un modest escriptor de relats curts de ciència ficció que treballa en una revista Pulp de l’època. A la redacció l’acompanyen tots els membres de la tripulació interpretant els papers d’altres escriptors, redactors i jefecillos. A destacar el cap O’Brien, empenyat en escriure relats sobre Robots, un clar homenatge al grandissim ‘bon doctor’ Asimov. Podem veure com es reparteixen la feina: el dissenyador de portades els presenta alguns esbossos i cadascú escriurà un relat inspirat en el dibuix que més l’ha motivat. I vet aquí que un dels dibuixos recorda poderosament a l’estació DS9. Evidentment el dibuix actua com a catalitzador i desperta alguna cosa en el nostre protagonista, que a partir d’aquell moment, comença a escriure els records del futur del seu alter-ego Ben Sisko.Però hi ha un problema, en aquella època no estava ben vist que el protagonista fos un negre i es neguen a publicar-li els contes.

És magnífica la interpretació de l’Avery Brooks (Ben Sisko). Hi posa tota la carn a la graella. D’altra banda, tota l’ambientació està molt ben aconseguida. Tot plegat conforma un gran homenatge als origens de la ciència ficció, que també en el fons, són els origens de DS9.

I per acabar, està molt be el monòleg final del Sisko un cop ha despertat finalment a la estació, en el que dubta sobre que és real, el que esta vivint com a capità de DS9, o es tot una fantasia del seu alterego com a escriptor de CF a la terra dels anys 50. El personatge pren conciència dins de l’obra i es pregunta sobre si la seva pròpia existència es producte de la imaginació d’algú altre. La gràcia és que nosaltres (ho sento Sisko), sabem que realment així és. Però abans de que us sentiu com a Deus mirant com evolucionen les nostres criatures, pregunteu-vos si nosaltres ens podem aplicar la mateixa pregunta.

Caprica

Caprica és una nova sèrie, precuela de Galactica. Els aconteixements succeeixen 50 anys abans de l’atac Cylon a les colonies amb el qual comença la sèrie Galactica 2003. L’acció transcorre al planeta Caprica, a la capital.

Resulta curiosa l’ambientació, doncs la ciutat, la societat, la tecnologia, és molt propera a qualsevol ciutat de la terra del segle XXI però la informàtica està força més avançada i el transport per l’espai entre les diferents colonies també. La religió hi te un paper principal en aquesta sèrie, doncs per una banda tenim una religió amb diverses entitats divines i per l’altra un grup/secta clandestí de culte a una sola Divinitat.
Suposo que assistirem al naixement dels Cylons pel que he vist fins ara i com aquests prenen conciència i es transformen en quelcom més que uns simples robots.
I sembla que tot te a veure amb una noia de nom Zoe, molt habilidosa amb els ordinadors, que crea un clon virtual d’ella mateixa que viu en una realitat virtual en la que els joves es distreuen alliberant els seus instints més bàsics.
És una sèrie de CF sens dubte, però no és una sèrie com les altres. Es tracta els problemes de les families d’uns joves que els uneix un fet en comú que no desvetllaré. Uns d’aquests pares és el propietari d’una gran empresa dedicada a desenvolupar els Cylon. L’altre es un Taurà, (del planeta Tauron), (vindria a ser com un italià a NY), un matón a sou que treballa per un capo de la mafia. Un aconteixement els connectarà a tots i els entrellaça a ells i als seus fills.
Es possible que la sèrie no trobi el seu públic, doncs no tinc molt clar com etiquetar-la. Sembla una sèrie d’adolescents, problemes generacionals amb els pares, amb un toc religiós molt fort gens habitual en sèries d’aquest tipus i l’element de CF sempre present. Una barreja que ja veurem cap on es decanta. Tot i que sembla que està tot força planificat i pensat, com sempre les audiències manen i farà tirar cap un tipus de sèrie o cap una altra.