Quadre curiós (sobretot el de Primer)

No me’n vaig adonar…

… fins l’altre dia de que el Denethor de ‘The lord of the rings: The return of the king” i el científic boig Walter de la sèrie “Fringe” estan interpretats pel mateix actor. John Noble.

Primer

Acabo de veure Primer. Un film de ciència ficció del 2004 de molt baix pressupost. De que va? de viatges en el temps. Els films sobre viatges el temps no requereixen d’un pressupost gaire alt. No cal muntar una màquina del temps en un Delorean i un reguitzell de focs artificials cada cop que és viatja en el temps. I a no se que viatjis a un futur ó passat llunyà tampoc requereixes molts diners per a decorats, ambientació i roba d’època. Un altre exemple d’això és el film “los Cronocrimenes” del qual ja vaig parlar fa molt temps. Al igual que en aquest cas, el trasllat temporal és limita a unes hores endavant o enrera. Això si, cada film te que establir les seves regles per a viatjar en el temps i evitar les paradoxes o almenys tenir-les en compte a l’argument. En aquest cas el procés de viatge en el temps és bastant limitat. Però primer, abans d’entrar en detalls, dir-vos que el film no s’enten gens. Ningú explica clarament a l’espectador de que va la història. Ningú esmenta la paraula ‘maquina del temps’ en cap moment. Les explicacions que donen no són gens clares. Els personatges sembla que parlen per a que no puguem entendre de que va. Ja pot arribar a ser prou enrevessat el viatge en el temps com per a que encara ens el compliquin més. Tot i així, portava el tema bastant be durant la major part del metratge, fins que arriba un punt en la història que en que de repent, tot és descontrola i passes a no entendre res en absolut. Està clar que requereix un segon visionat, però abans us recomano documentar-vos sobre com va el procés de viatge en el temps en aquest film. Això crec que clarificarà bastant tot.

L’argument és el seguent: Uns amics es dediquen a treballar en un garatge fora d’hores, construint una màquina que en teoria ha de servir per a seguretat industrial o quelcom similar. Però accidentalment descobreixen que la màquina serveix per a viatjar en el temps. Com funciona? Sembla que la màquina crea un bucle:

1. La persona A (anomenarem A com a persona original i B el doble) engega la màquina suposem ara, o sigui les 12:00 del migdia del dissabte.
2. La persona A marxa lluny de la màquina per evitar creuar-se amb el seu doble que apareixerà just ara.
3. La persona A romandrà fora de circulació, tancat en algun lloc on ningú la vegi, mentre el seu doble (B) compartirà el temps.
4. La persona A entrarà a la màquina, per exemple, unes hores més tard, a les 6 de la tarde.
5. La persona A viatja en el temps i (es transforma en B) apareixerà a les 12 del migdia. Sortirà de la màquina.
6. La persona B sap informació del futur (de 6 hores endavant) que utilitzarà per al seu benefici, per exemple, invertint en borsa.
7. La persona B continuarà el curs normal de temps.

Les limitacions són que la màquina ha de funcionar des del moment al qual és vol tornar. I que no es pot viatjar cap endavant en el temps. Només cap enrera.

Us recomano la Wikipedia sobre Primer.

Harry Potter i les reliquies de la mort Part 1

Farà uns 10 anys que va començar la saga del Harry Potter al cinema. Com passa el temps. I com han crescut els actors, físicament i professionalment. Per mi que en aquesta ocasió s’han marcat el millor treball interpretatiu de tota la seva carrera.

Anem a pams. Com ja sabeu, (o potser no), fa 10 anys va començar l’adaptació a la gran pantalla de les novel·les de J.K. Rowling. S’han adaptat les seves 7 novel·les, convertides en les corresponents pel·lícules, algunes millors, altres pitjors. El cas és que el, màgic, naïf, innocent mon de Harry Potter que era al principi, s’ha anat embrutant, enfosquint gradualment, fins arribar on som ara. Els protagonistes (i els actors també) han anat creixent amb la història. Les seves aventures màgiques, divertides, d’entremaliadures simpàtiques d’altres temps, s’han tornat dramàtiques, angoixants. En Harry Potter, que duia la fama a l’escola Hogwarts amb força dignitat i humilitat (en el fons crec que trobava divertida, a qui no li agrada ser el centre d’atenció ni que sigui una mica), és ara un personatge turmentat, aclaparat per la responsabilitat de dur el destí del mon a les seves esquenes. Va veient com la gent que estima, pateix i moren per ell i no pot suportar tanta càrrega. Em recorda molt al Frodo de ‘El senyor dels Anells’. Desprès veurem altres aspectes del film que també me’l recorden, però ara em refereixo a la càrrega de responsabilitat que du a sobre, que l’entristeix profundament, però no te més remei que suportar fins al final. Un final que cerca desesperadament, com si el personatge es sentís atrapat en la seva pròpia interminable saga i volgués arribar ràpidament a la darrera plana del llibre per a descansar en pau d’una vegada per totes.

En quant al film, potser dels millors si no el millor de tota la saga. M’ha semblat un esforç final per part de tothom. Un ‘donar el millor de cadascú’ per finalitzar la saga amb la traca final que serà la segona part. Això de dividir el film en dues parts, és evidentment una manera d’estirar el xiclet una mica més, però també ens proporciona com a contrapartida, més detalls dels aconteixements d’un llibre de mes de 700 pàgines que, en un sol film no hi cabria ni utilitzant màgia. I tot i amb això encara es deixen detalls.

Com sempre, si sou fans de Harry Potter gaudireu, si no, no cal que hi aneu, perquè, alerta, cal anar-hi amb els deures fets. La quantitat de noms nous és molta i es suma a la llista de noms vells. Jo em vaig llegir el llibre fa uns mesos i tot i amb això em perdia una mica. Si no heu vist ni llegit les anteriors parts, no us adonareu de la meitat de les coses, reduint tota la experiència a un seguit d’escenes d’acció i efectes especials sense gaudir de la història de fons que només podreu intuir.

Semblances amb el Senyor dels Anells (una mica d’spoilers,no gaires) :

L’argument i la situació en la que es veuen abocats els nostres herois, em recorda molt a ‘El senyor dels anells’. Tots tres perduts movent-se pel mon, buscant com acabar amb el regnat incipient d’en Voldemort.

El regnat del mal és en ambdós casos naixent. En Voldemort està treballant el tema i en Sauron reuneix exercits.

Em ambdós casos tot el poder el concentren en objectes màgics. Jo em pregunto, perquè hauries de situar el teu punt dèbil en un (o diversos) objecte màgic? I si s’ha de fer, no seria millor tenir-lo prop teu, en una caixa fort o quelcom així. No, els tenen despariats pel mon. En el cas d’en Sauron s’entén perquè, al cap i a la fi, el duia a la ma fins que li van tallar el dit, però en Voldemort no ho entenc.

I respecte als objectes màgics dels dolents tenen propietats similars en ambdós mons. Igual que l’anell d’en Frodo, els Orocrux donen molt mal rotllo a qui el porta i provoca enfrontament entre amics (Frodo, Sam o Harry – Ron).

Pel que fa a la situació dels nostres herois, partim de dos punts ben diferents. Un més treballat, en Frodo, que ja té l’objecte màgic que pot destruir Sauron i sap des d’un bon principi on ha d’anar i que ha de fer. I l’altre en Harry, on el més calent és a l’aigüera. Ell també sap que hi han objectes màgics associats a en Voldemort i que si els destrueix el matarà a ell, però encara els ha de trobar, rebuscant entre els seus records i en definitiva, els fulls dels llibres de la seva pròpia saga on estaven amagats (alguns se’ls ha tret de la mànega la Rowling). A diferència d’en Frodo, en Harry no sap d’entrada on ha d’anar a buscar els objectes màgics, ni com destruir-los. A banda de la quantitat d’objectes que és també un handicap, no és el mateix un únic objecte que 7.

Tot plegat el situa en una posició bastant més desavantatjosa que al Frodo. Quina és la diferència, que en Gandalf ha fet els deures. En Dumbledore no. Diguem que li ha deixat les coses a mitges al pobre Harry. No intencionadament, si no per culpa del seu assassinat prematur que complica, i de quina manera, la vida al pobre Potter i els seus amics.

Herois

No. No parlaré ara de la sèrie de la TV, si no del film que han estrenat fa dues setmanes al cinema: Herois. Es tracta d’un film català dirigit per Pau Freixas que suposa tot un viatge nostàlgic en el temps per als qui vam viure la infantesa als gloriosos anys 80.

L’argument: El film explica la història d’un grup d’amics que viuen la fi de la infantesa i l’inici de l’adolescència als entranyables anys 80. Els nois passen l’estiu en una urbanització de platja/muntanya i viuen allí les seves aventures. Es veu que cada any a urbanització es celebra una cursa amb un vehicle que cada grup s’ha de construir. Qui guanya la cursa te dret a passar un any a la casa de l’arbre que diuen és màgica i concedeix un desig a qui la guanya.

El film és ple a vessar d’iconografia dels anys 80 que tots els que ja tenim una certa edat hem viscut i fa molta gràcia de tornar a veure. Per començar el propi grup, molt típic de l’època, referencia clarament a “Verano Azul”, E.T. (amb escena amb bici i de fons la lluna inclòs), los Cinco, o els Goonies mateix, film del qual fins i tot podem veure un poster a l’habitació. A banda d’això, podem veure que jo recordi ara mateix, les bicicletes BH, l’enganxina sobre el Català, les carteres de l’escola, els Bony i Tigreton, la Historia Interminable, els cassets, la tele portàtil (no tan portàtil), les ulleres grans, els primers videojocs (els guarda a dalt de l’armari), els pantalons curts rojos amb una ratlla blanca, la música pop de l’època, els vasos de nocilla, els llapis grocs i negres, els bolígrafs bic, les tasses de cafè de vidre de color caramel, les ampolles de Mirinda, els cotxes de l’època, les matrícules amb la província, la samarreta del mundial 82, etc…

El film supura nostàlgia per tots els porus. Resulta graciós i entretingut com los Goonies, però alerta perquè també us farà plorar. I és que no s’ha de perdre de vista que el guió és de l’Albert Espinosa, que, per qui no ho sàpiga, és un guionista amb molta traça per als dramons tipus “4a planta”.

Alguns aspectes que no m’acaben de convèncer és que carrega massa els tints dramàtics en certs moments i s’hi recrea en excés i l’altre la banda sonora, que en si està molt bé però que la trobo excessivament carregosa, present absolutament sempre durant tot el film. La interpretació dels nens si que em va agradar, els vaig trobar molt naturals.

En resum us el recomano molt i molt, sobretot si teniu entre 30 i 40 anys. Així que aneu-la a veure, en català si podeu,… i prepareu els clinex.

Llista de dolents dolents

Ens hem proposat amb uns amics que cadascú faci una llista dels dolents que més ens han agradat en la història del cinema. Aquí teniu la meva:

Hans Gruber. El malo de la jungla de cristal. Com heu pogut oblidar el fantàstic Hans Gruber. El dolent de ‘La jungla de cristal’. interpretat per el fantàstic Alan Rickman. Que se li donava molt be això de fer de dolent als 80/90. També va interpretar al Sheriff de Nottingham, un altre dolent molt ben interpretat, al Robin Hood del Kevin Costner. Per cert, que a la Jungla de Cristal hi ha un altre menys dolent però força irritant el personatge que era el periodista cabrón. I el policia també.

Alien: Indiscutible dolent/monstre escollit perquè te molta mala baba (mai millor dit).

Hannibal Lecter. Heu vist mai un dolent tan ben educat, amb tanta cultura i de gustos tan refinats? doncs jo no, l’Hannibal Lecter és el Ferràn Adrià dels psicokillers.

El Joker. Titol compartit entre el Jack Nicholson del Tim Burton i el de Heath Ledger del ‘Caballero Oscuro’ jo diria en una proporció de 40/60%.

Darth Vader. Almenys abans de que li fessin sessions de psicologia barata als episodis 1,2, i 3. No ens calia per a res saber que el paio tenia un passat com a heroi niñato adolescent. De fet, ja ho sabiem, però hi han coses que no si no és veuen no passa res. Ojos que no ven corazon que no siente. A Star Wars i el Empire Strikes Back si que donava el pego. Quan li van començar a buscar les pesigolles el neneta del Luke skywalker és quan el van començar a destruïr. Al mirar el que hi havia a sota de la màscara el van desmitificar.

El subnormal de “Cazafantasmas”. Si, si hi penseu una mica sabeu a qui em refereixo. El idiota que fot la punyeta als “cazafantasmas” i deixa escapar a tots els fantasmes que tenien atrapats. No em direu que no fa rabia. No se si es pot considerar un dolent o m’estic desviant i potser hauria de fer una llista de tios que fan rabia, però tenia que sortir.

El de poltergeist 2. Quin yuyu que fa aquest paio!!!! No he pogut averiguar ni quin és el nom del personatge ni quin és l’actor, doncs no fica la foto a la imdb. Però és un autèntic cabró predicador que va tancar a tots els seus seguidors de la seva secta a dins una cova i els va deixar morir a dins, nens i dones inclosos.

Cain, El dolent de Robocop 2. Mira que és dolent i sàdic el tio.

El dolent de Robocop: Clarence J. Boddicker (Kurtwood Smith) també deunidó quin cabronàs. Clar que el seu jefe encara és més refinat.

I fins aquí 10 dolents. N’hi ha molts més, i segur que me’n deixo molts amb els que ara no hi dono. S’accepta suggerencies.

Un clàssic interminable

He acabat de llegir aquesta novel·la de Joe Haldeman, guardonada en el seu moment amb el premi Hugo i Nebula (els premis més distingits en el món de la literatura de CF).

La guerra interminable ens descriu una guerra interestelar situada al futur de la humanitat amb el handicap de l’efecte relativista del viatge a velocitats pròximes a la de la llum. Aquest efecte és emprat hàbilment com un recurs literari. Doncs, cada cop que el protagonista retorna a la terra han passat dècades o fins i tot centenars d’anys i ens permet veure com evoluciona la humanitat a través dels ulls del protagonista, més proper al nostre temps. El protagonista veu com cada cop es troba més desfassat respecte la societat que es va trobant. Sobretot en l’aspecte sexual. Aspecte aquest, que l’autor descriu per sobre d’altres coses. És curiós que hagi imaginat un futur on tothom a la terra és gairebé completament homosexual com a solució a la superpoblació.

En quant a la part de la guerra contra una espècie extraterrestre, és un llibre de l’any 1974 i és nota que realment les pel·lícules d’ara es basen molt en la literatura de ciència ficció del segle passat, doncs ens descriu imatges, escenes, armes i situacions que hem vist tots en molts films i que ja ens han quedat gravades en la memoria com si formèssin part de la memòria col·lectiva des de sempre. Doncs, no, totes tenen el seu origen en aquestes novel·les, històries i còmics de CF que són de fa mig segle i que ara es porten a la gran pantalla.

Així doncs, es tracta d’un clàssic que aguanta molt bé el pas del temps i mereix la pena la seva lectura, tot i haver estat superada en alguns aspectes.

25 anniversari de Back to the future

El novembre és celebra el 25é anniversari de “Regreso al futuro”. Evidentment sortirà a la venda la edició especial de les 3 pel·lícules amb DVD i BluRay on podrem veure el actor que havia de fer de Marty McFly abans que en Michael J. Fox (que no ho haviem vist ja?). I també per a celebrar-ho han fet un remake del trailer. I l’ha fet el propi Michael J. Fox uns quants anys més gran però jo no el veig gaire canviat la veritat. Recordeu que es va retirar de la vida pública per culpa del Parkinson (se li nota al video).
http://www.youtube.com/v/t_n3059dBPg?fs=1&hl=es_ES
Ara imagineu que sou a l’any 1985 i agafeu el famós Delorean. Programeu a la computadora digital, l’any 2010 com a destí. El 6 de juliol del 2010 per exemple. (Aquesta foto és un fake. Encara no hem arribat a la data en que els nostres viatgers en el temps arribaven al futur a la segona part de la trilogia. Això ja ho vaig comentar en el seu moment).

http://www.pocket-lint.com/news/32125/back-to-future-predicts-future

Tan es. Ara seria interessant analitzar que s’ha complert i que no del futur que se’ns pintava al film.
Que s’ha complert?

– El Mac en una tenda d’antigualles. Podria ser ben be així almenys la versió aquella.

– La 19 versió de Jaws en 3D… S’acosta, pero el tema hologrames 3D el tenim una mica verd, però no el del cinema en 3D ni la TV en 3D.

– Els cotxes voladors… Te gràcia perquè fa molt poc vaig llegir aquest article sobre un “coche” volador, però només és un prototip, així que el tema encara està en panyals.

– Els videojocs antics. Els nens del futur de Regreso al futuro 2, es sorprenen al veure un videojoc del segle XX: ‘hay que usar las manos’ diuen. També ens hi estem acostant. Les properes interficies amb consoles de videojocs (el projecte de Microsoft Kinect en el que és el teu cos qui fa els moviments de control del videojoc, és a punt de veure la llum aquest any)

– els aeropatins… El tema antigravetat estaria en els materials superconductors. Ja es fa servir en algun tren al japó.

– Vietnam com a centre de turisme. Això si que està fet.

– La moda de portar les butxaques per fora. Doncs no, però hi ha la moda de portar els pantalons molt abaixats i deixar veure la prenda de roba interior, no se que es pitjor…

– L’alcalde de color… Be, no cal que us recordi que els USA tenen un president de color.

– La pantalla de televisió gegant i plana. Doncs si. Ja hi es.
– La pizza en 5 minuts. Les pizzes al microones.

– La moda Vintage. Retro. El Cafe de los 80. Si, els 80 estan de moda, es curiós que això si que ho han encertat de ple.

Així doncs, no tot el que hi ha es compleix però la tendència hi és en molts dels casos.
Al inrevés, també tenim coses al futur que no apareixen als films, com ara Internet i els telèfons mòvils.

Entourage (El sequito)

Si, ja fa temps que penso que Entourage mereixia un post. Si, ja se que no és una sèrie de ciència ficció (tot i que en alguns aspectes de bellesa femenina si que sembla de ciència ficció). En algun aspecte podria ser un ‘sexo en NY’ per a nois. Però de que va? Doncs ni més ni menys ens explica com és el negoci de Hollywood darrere la gran pantalla. I ens ho mostra a través de  quatre amics que s’obren camí en el difícil i cruel mon de la gran màquina de fer diners cinematogràfica (no se si Bollywood guanya). En realitat, només un d’ells és actor de certa fama. En Vincent Chase. El seu germà, alias ‘Drama’, és un actor menor de sèries de TV que utilitza sense pudor la fama i el potencial del seu germà per a buscar-se la vida, amb més aviat bastant poca traça, Els altres són, l’Eric, que fa de manager del Vincent i el ‘Tortuga’ que li fa de xofer. En realitat els quatre són amics de tota la vida que viuen a les esquenes d’en Vincent.

Ari Gold

El millor personatge però, és l’agent del Vincent Chase, l’Ari Gold. És qui s’encarrega de buscar-li les millors pel·lícules a l’actor, o les que ell creu que són les que li convenen per a la seva carrera d’actor. És el millor personatge de la sèrie, interpretat per Jeremy Piven, no per res ha estat premiat amb 3 Emmys consecutius. Curiosament, primer cau bastant malament, però poc a poc va resultant cada cop més simpàtic. És d’aquest tipus de personatges com House. Però, ahhh amics!, Ari Gold is the best!

La sèrie (que és de la HBO i això ja és garantia de qualitat) està produida per l’actor Mark Wahlberg (‘Italian Job‘, ‘La tormenta perfecta‘, ‘El planeta de los simios‘, ‘Tres Reyes‘,…) i resulta que està basada en aconteixements de la seva propia vida. Un apunt curiós sobre la seva propia vida: resulta que ja tenia bitllet per un dels avions que van estimbar a les torres bessones de Nova York i al darrer moment el va canviar per anar al festival de cinema de Toronto. Us imagineu tenir aquest bitllet com a record?… un bitllet cap a la mort segura…

Be, no ens desviem del rumb. El cas és que la sèrie (que ja va per la temporada 8 i que serà la darrera, però que no es descarta portar al cinema) està esquitxada de cameos, entre ells el propi Mark Wahlberg, Jay Leno, Jessica Alba, 50 Cent, Sarah Silverman, Martin Scorsese, Matt Damon, Gary Busey, James Cameron, LeBron James, Christina Aguilera, Bono de U2, Zac Efron, Mandy Moore, Scarlett Johansson, Larry David, Matt Dallas, Leighton Meester, Ali Larter, Bob Saget, Lamar Odom, Steve Nash, Ralph Macchio, Hugh Hefner, Jamie-Lynn Sigler, Stephen Gaghan, Jesse Jane, Devon, Eminem, Teagan Presley i molts altres, que li afegeix molta gràcia a la sèrie i aporten credibilitat. En aquesta adreça podeu veure una llista amb tots els cameos de la sèrie.
http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_celebrities_appearing_on_Entourage

A destacar l’episodi en que visiten la ComicCon de San Diego. En aquest episodi podem veure com es gestiona tot el tema dels frikis des del punt de vista dels actors de sèries de culte. No te desperdici…Deunidó…

Els episodis son de 30 minuts, són curtets i passen molt ràpid. Super-recomanable!!!!. Aquí us deixo un video sobre el tema. És un especial del Canal+ sobre la sèrie, és un especial sobre l’estrena de la 3a. temporada.

http://www.youtube.com/v/p62e-aBwt_E?fs=1&hl=es_ES

Kick-Ass

Doncs per fi he vist Kick-Ass, i és prou remarcable com per a que la comenti.  Si, ja se que estic desfassat. Que fa bastant de temps que va desaparèixer de les sales de cinema però se’m va ‘escapar’ en el seu moment. Que hi farem. 

Anem al tema, el film està basada en un còmic (que raro, un film basat en un còmic. No ho havia vist mai…), però de super-herois? no ben bé. La premisa es podria resumir en: que pasaria si a la vida ‘real’ algú es volgués convertir en una mena de super-heroi? Sense poders es clar. No he llegit el còmic per tant no puc dir si és o no una bona adaptació, però com a pel·lícula està força bé. Ara, hi apareix el Nicolas Cage. Si, no arrufeu el nas. Potser és de les darreres la única pel·lícula en que està força digne. Per als que només us refieu de les puntuacions de IMDB us he de dir que està valorada amb un 8.1 amb 88.401 vots. No està gens malament, eh?